Continuar leyendo

Trump i Tocqueville

Quan per l’any 1830 Alexis de Tocqueville escriu la seva clàssica obra La democràcia a Amèrica, compara un suposat caràcter nacional dels EUA i de Rússia. Tocqueville escriu:

«L’americà lluita contra els obstacles que li oposa la natura; el rus està en pugna amb els homes. L’un combat el desert i la barbàrie; l’altre, la civilització revestida amb totes les seves armes; les conquestes del nord-americà es fan amb l’arada del pagès i les del rus amb l’espasa del soldat. Per assolir el seu objectiu, el primer es basa en l’interès personal i deixa actuar, sense dirigir-les, la força i la raó dels individus. El segon concentra en un home tot el poder de la societat. L’un té com a principal mitjà d’acció la llibertat; l’altre, la servitud. El seu punt de partida és diferent i els seus camins, distints; tanmateix, cadascun d’ells sembla cridat per un designi secret de la Providència a tenir un dia a les seves mans els destins de mig món.»

El segle XIX va donar a llum en alguns pensadors un gust per les generalitzacions sobre el caràcter dels pobles i les nacions, encara que actualment som una ciutadania més escèptica sobre judicis de com són o com es comporten els nord-americans, els russos o els espanyols. No obstant això, el text citat de Tocqueville té alguna cosa d’intuïció política inquietant, alguna cosa de contemporani i actual, gairebé 200 anys després, que pot provocar una incipient reflexió.

Es poden examinar des de molts prismes les decisions i el comportament explicitat de Donald Trump d’ençà la seva arribada a la presidència dels EUA. S’ha escrit molt en les últimes setmanes en relació amb aquest assumpte, ja que gairebé no passa un dia sense que alguna notícia, anunci o missatge en clau internacional no el mencioni.

En aquesta ocasió, es proposen dues aproximacions possibles a partir de la pràctica mostrada per Donald Trump en l’exercici del seu mandat presidencial.

Una primera té a veure amb el que s’ha anomenat la putinització de la política nord-americana[2]; encara que, segons el suggeridor fragment de Tocqueville, potser caldria anomenar-la millor la russificació d’aquesta política. Una de les persones més o menys influents que parla de putinització és Garri Kaspàrov, des de l’atalaia d’una organització de la seva fundació anomenada Renew Democracy Initiative[3].

A què es refereixen els analistes quan parlen de putinització? Al procés que han seguit, a més del mateix Vladímir Putin, també Recep Tayyip Erdoğan a Turquia o Viktor Orbán a Hongria:

• La creació d’una estructura concentrada i vertical de poder, basada en el líder carismàtic assistit per un grup o gabinet d’elit. A Rússia, es va denominar oligarquia aquesta camarilla assistent de Putin en la decisió i gestió política. Als Estats Units, la irrupció d’Elon Musk i el suport, exprés o tàcit, d’altres multimilionaris com Mark Zuckerberg, Jeff Bezos o Sam Altman, pot assemblar-se a una mena de plutocràcia nord-americana en consolidació.

• L’afebliment de l’estructura estatal i federal que posaria fre a l’exercici presidencialista del poder. La putinització és una mena de domesticació de l’Estat. L’encàrrec exprés de Trump al Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), dirigit per Musk, fa pensar en això.

• L’ús d’amenaces territorials, comercials o aranzelàries i el menyspreu als interessos de països aliats. El cas del Canadà, Dinamarca, Mèxic, la Xina o la Unió Europea van clarament en aquesta línia.

• L’aval a la guerra d’agressió i la conquesta per la força, com en el cas de les negociacions de “pau per a Ucraïna” o la “reconstrucció de Gaza”, confirmació d’«una continuació de les relacions polítiques, una gestió d’aquestes per altres mitjans.»[4]

L’objectiu final de la putinització del poder polític seria el manteniment en el temps d’aquest poder, una vegada aconseguit també el desprestigi social de la democràcia. Desprestigi que sembla ser una part fonamental de l’agenda ultradretana i/o postfeixista a tot el món.

Si expliquéssim a Tocqueville el fenomen d’aquesta russificació dels EUA, bé podria proclamar:

«El president Donald Trump és antiamericà!»

La segona aproximació que es proposa ara té a veure amb una mena de desnacionalització o privatització de la presidència dels Estats Units. Donald Trump es presenta en públic tal com és. És a dir, desplega les habilitats pròpies d’un home de negocis neoliberal. Coneix i domina el know-how d’un businessman a l’ús. Trump és, en essència, un empresari ultraliberal, conjunturalment en la seu de la presidència nord-americana. No és un polític ni desitja ser identificat com a tal: menysprea la política igual que estima la seva pròpia intel·ligència empresarial.

Com a empresari d’èxit, creu fermament que pot reproduir en política, interior i internacional, les maneres abruptes i descarnades dels negocis. Creu que pot conduir la presidència del seu país i les relacions internacionals com fa amb els seus conglomerats mercantils, amb els seus holdings hotelers i immobiliaris. Com poden fer altres emprenedors fets a si mateixos en la cultura econòmica neoliberal del seu país. Ell deu pensar:

«Així com jo em condueixo en la meva empresa privada, així en allò públic també.»

Les creences de Trump, pròpies del món del qual prové, podrien ser:

• El mercat al servei del monopoli (o de l’oligopoli), al servei del control ferri dels competidors. Tota o la màxima llibertat de mercat per a ell, i cap o molt menor per a la resta.

• La desconfiança i el rebuig de l’Estat com a subjecte econòmic en el mercat i com a subjecte jurídic que garanteix un marc regulador a favor de l’equitat.

• Una economia basada en el regateig (bargaining), les tàctiques de negociació, la maximització de l’avantatge competitiu, la negociació distributiva (i no integrativa) i l’asimetria de poder.

• L’estil de negociació òptim és el dels exigents fanfarrons o els temptejadors egocèntrics, arquetips de negociadors àmpliament descrits a la literatura[5]. L’arrogància, la insolència i l’agressivitat calculada són actituds del businessman neoliberal que permeten prescindir d’un vincle moral amb els altres[6].

• Obtenir un “bon negoci” és el criteri de validesa de les decisions i dels actes. El benefici particular i l’acumulació de riquesa són el barem amb què mesurar la viabilitat i la conveniència d’una operació política. Com a conseqüència, es fa necessari denigrar la veritat i exalçar la ignorància, difuminant els límits entre ambdues, per evitar la mirada crítica i examinadora sobre el lucre.

Si bé és cert que altres presidents dels Estats Units van ser empresaris abans que presidents, governadors o senadors, com en el cas de la família Bush o la Kennedy, es pot estar d’acord que aquests altres van entendre que la política no es pot exercir únicament com si es fos el CEO d’una corporació.

La deriva de putinització i desnacionalització mostrada aquí de manera succinta pot ser un senyal inequívoc d’alarma per a moltes persones. Ja a l’octubre del 2024, en la inauguració del curs de Cristianisme i Justícia, Remedios Zafra va afirmar que el pensament ha de pertorbar allò que no ens agrada del món. Perquè si no ho fa, per a què pensar? Potser, aleshores, pensar és necessari per rescatar el sentit de les paraules.[7] Un pensament que sigui reapropiació de la política, davant les probables putinització i desnacionalització de la vida en comú.

Juicio Final en la frontera

“[…] Fui forastero y me recibisteis en
vuestra casa […] ¿cuándo te vimos
forastero y te recibimos? […] Cuando
lo hicisteis con alguno de los más pe-
queños de éstos mis hermanos, me lo
hicisteis a mí”. Mt 25, 40

Es altamente probable que Miguel Ángel tuviera en mente el evangelio de Mateo sobre el Juicio Final (y el Apocalipsis, de Juan) cuando pintó la pared frontal del altar de la Capilla Sixtina. En la composición que encabeza estas líneas, se reproduce en la parte derecha un fragmento de la pintura sixtina del genio florentino.

Miguel Ángel tenía 66 años cuando concluyó la obra. Exactamente el doble de edad que en el momento de iniciar la pintura de la bóveda de la misma capilla. Lejos quedaban los 33 años de edad en los que comenzó a pintar, por ejemplo, la creación de Adán, seguramente uno de los iconos del arte occidental, que se ha incluido en el canon global de la belleza y la proporción.

El optimismo renacentista de los frescos de la bóveda que muestra Miguel Ángel en su madura juventud contrasta con el caos inarmónico y el cromatismo casi expresionista de otro Miguel Ángel, el de la primera vejez. El Juicio Final es un amasijo de cuerpos desnudos, retorcidos, forzados, descoyuntados. Hasta el gesto de Jesús Juez es terriblemente agresivo, iracundo.

Miguel Ángel nos está diciendo que, en el trancurso de la historia y en su juicio final, al ser humano tan solo le queda su cuerpo desnudo ante la muerte, como único usufructo. El cuerpo desnudo como metáfora de la nuda vida. Biopolítica avant la lettre.

El Juicio Final es, en suma, la expresión de un espíritu pesimista, fatalista. Seguramente, Miguel Ángel mostró en él mucho de su mirada sobre el mundo que le tocó vivir. Un mundo frustrante, violento, oscuro. El Juicio Final es la representación pictórica de una decepción.

Cuaderno CJ núm. 222

El Centro de Estudios Cristianisme i Justícia ha publicado un texto del abogado, filósofo y profesor Josetxo Ordóñez Echeverría. En él, propone que los derechos humanos se encuentran en un momento de pasión y muerte: pisoteados en muchas partes, y cuestionados tanto por determinadas posiciones políticas de carácter xenófobo y autoritario, como por sectores que los consideran un instrumento de colonización y homogeneización cultural. Es por esta razón que necesitan ser puestos de nuevo en valor, quizás a partir de una redefinición en profundidad. El autor de este cuaderno traza las líneas que debería tener esta redefinición a la que da el nombre de “resurrección”. Resucitar los derechos humanos para que den respuesta a las necesidades del momento presente y ayuden al reconocimiento de todas aquellas personas que quedaron excluidas de la primera formulación.

El cuaderno ha sido editado en castellano y en catalán.

El activismo judicial en España

Uno de los fenómenos más interesantes de nuestra democracia es el protagonismo social y político de los tribunales. Los ejemplos son múltiples y vienen a la memoria resoluciones judiciales que han puesto en el debate público el papel de los jueces y tribunales en los conflictos sociales y políticos. Por citar algunos: la peripecia del Pleno de la Sala Tercera del Tribunal Supremo de noviembre de 2018, que dio marcha atrás en su primera jurisprudencia sobre el pago del impuesto de actos jurídicos documentados en la constitución de las hipotecas, rectificándola en favor de la banca. Los casos judiciales del 3% (Cataluña), Gürtel (Madrid) o ERE (Andalucía) que contaminan gravemente la honorabilidad de partidos “de gobierno” y su capacidad de gestionar los bienes comunes. La sentencia condenatoria -con matices según el cónyuge- en el caso Nóos o la instrucción por delitos de fraude presuntamente cometidos en Suiza por Su Majestad el Rey Juan Carlos levantan nubes de polvo mediático a favor y en contra de la Corona y de la forma monárquica del Estado. La resolución del conflicto entre las instituciones centrales y catalanas a través de la condena por sedición y otros delitos de la mayor parte del Govern y de miembros de la Mesa del Parlament o a través de la inhabilitación política por desobediencia del último President de la Generalitat catalana. Las sentencias judiciales que enmiendan la plana a ejecutivos central y autonómicos sobre medidas de confinamiento y restricción de libertades fundamentales en el contexto de la pandemia por coronavirus. Cada lectora puede quitar o añadir ejemplos a su gusto.

Aunque no es un fenómeno nuevo, ni en España ni en el resto del mundo, sí que parece nueva su intensidad. Frente al protagonismo judicial del que somos testigos, cabe preguntarse: ¿es la judicatura un agente político en la democracia? Si, para Aristóteles, el hombre es zoón politikón, ¿son también los jueces animales políticos?

Siga leyendo