Denunciar la veritat als centres d’internament d’estrangers

És sabut que un dels preus que va haver de pagar el Govern espanyol per ingressar a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener del 1986 va ser regular l’estrangeria per primer cop segons les directrius de Brussel·les. I va ser a la Llei Orgànica d’Estrangeria de 1985, on es van incorporar originalment els Centres d’Internament d’Estrangers. Els CIE són, doncs, una importació europea.

Si bé són dispositius habituals a la Unió Europea i es poden considerar legals perquè estan previstos a les lleis, les línies que venen a continuació s’escriuen a partir de la convicció profunda que els CIE són ferotges expressions de les pèssimes respostes legals a la presència de persones migrades: l’expulsió i l’internament, i que aquesta ferocitat («sadisme legislatiu i burocràtic», la denomina el filòsof del dret Luigi Ferrajoli) els converteix en llocs il·legítims a eliminar dels nostres països, dels nostres ordenaments jurídics. Aquestes línies, a més, s’escriuen amb l’autoritat que confereixen més de 13 anys de presència activa i profètica a diversos CIE d’Espanya (Barcelona, Madrid, València i Algesires) per part d’equips de visitants voluntaris del Servei Jesuïta a Migrants.

D’ençà del 1985 i, sobretot, en els darrers 13 anys, els equips constaten que els CIE s’han convertit en un element més —no sempre el més important, però sí un dels més aflictius i repressius— de la política migratòria europea i espanyola. Les alternatives a la privació de llibertat que comporta l’internament no només no són implementades a la pràctica per les autoritats, sinó que a més es fa un ús desproporcionat de l’internament. A través de l’acompanyament a les persones internades, sabem que els CIE presenten un dèficit recurrent i irresolt a l’estat de les seves instal·lacions, a la precarietat dels serveis (assistència social, sanitària i jurídica) i a les constants situacions de violència que s’hi viuen. Són llocs que provoquen una vulneració contínua dels drets fonamentals dels qui es veuen privats de llibertat, patint un tracte hostil de l’administració.

Para leer el texto en castellano, aquí.

Aquesta hostilitat també es reflecteix en la manca de transparència i informació disponible sobre la gestió d’aquests espais, cosa que permet la impunitat de determinades actuacions molt controvertides que afecten els drets humans. Els successius informes anuals sobre la situació dels CIE que visita el Servei Jesuïta a Migrants, les recomanacions reiterades i visites d’inspecció que realitza el Defensor del Poble, com a mecanisme nacional de prevenció de la tortura, i fins i tot les memòries d’actuació de la Fiscalia General de l’Estat o la jurisprudència menor dels jutges d’instrucció en funcions de control d’aquests centres, eloqüentment manifesten tots aquests elements polèmics i qüestionables i que són, en el fons, tan característics dels CIE i del seu funcionament.

Tot això ens parla d’un fracàs que qüestiona la legitimitat, la proporcionalitat, la idoneïtat i l’eficàcia de l’internament i l’expulsió com a respostes de la política d’estrangeria a l’arribada i la permanència de persones migrades.

A més, el paper dels partits polítics i dels òrgans representatius i legislatius, dels organismes públics de protecció de les persones, del control judicial de l’internament i l’expulsió, de la incidència política i social de les organitzacions socials ha variat en els darrers anys. Constatem avui, més que en el passat recent, més desinterès i indiferència social, política i mediàtica sobre l’expulsió i l’internament.

Tot i que pensem en la supressió definitiva de tots els CIE, tant els actuals, com els reformats o de nova construcció i encara que estem en contra de qualsevol model de privació de llibertat en el context migratori, sabem que el present i el futur proper no ens duen en aquesta direcció.

Fins ara, hem tractat amb un model d’internament migratori de tipus executiu: privacions cautelars de llibertat amb termini màxim de 60 dies, per tal d’executar expulsions o devolucions ja decidides. Hem qüestionat fins ara el CIE com aquesta mesura a posteriori, com el final del projecte migratori de moltes persones amb llargues històries d’arrelament a Espanya: vincles familiars, xarxes comunitàries, explotació laboral tolerada pel mercat.

Ara, el Pacte Europeu de Migracions i Asil i la bateria de reformes de reglaments comunitaris que el pacte ha comportat ens obliguen a un nou exercici de realitat, de consciència ciutadana i de rearmament social davant de l’ús indiscriminat, extensiu i preventiu de l’internament, de l’expulsió, del rebuig a la frontera, de la prohibició d’entrada, de l’asil simplificat i desnaturalitzat. Tot això, amb la coartada del concepte de crisi i del d’excepcionalitat migratòria.

La privació de llibertat migratòria es dissenya ara com un element de garbellada a la frontera, a priori, previ a l’ingrés al territori espanyol o europeu. En aquest espai, cal decidir si hi ha raons per atorgar asil o no, si hi concorren raons humanitàries per permetre el pas de la frontera. Aquest procés pot durar 7 dies. Les persones rebutjades com a sol·licitants d’asil continuaran privades de llibertat fins a 12 setmanes més mentre se’n prepara l’expulsió, el retorn forçós. Si en aquest termini no s’ha verificat la deportació, és possible l’internament durant 6 mesos més. Aquest model utilitza el CIE com a inici del camí, com a primera (i potser, l’última) aturada del projecte migratori de les persones al nostre territori.

En aquest context nou, els CIE únicament són una baula menor a la cadena. Avui constatem la necessitat d’obrir el focus, de continuar acompanyant el patiment a l’internament, però sabent que els CIE formen part d’una política molt més deshumanitzadora i d’una estratègia més gran i total contra les persones migrades.

En conclusió, l’experiència i la perícia acumulades en els darrers lustres ens han de servir de molt per encarar, en xarxa, els desafiaments a què s’enfronten i ens enfrontem les persones migrades i racialitzades. Una experiència acumulada per acompanyar, servir i defensar persones i processos als llocs on s’exacerbaran les fronteres hostils i els controls ferris: aeroports, ports, comissaries, jutjats i tribunals, transports i serveis públics, mercat laboral i de mà d’obra, mercat financer i econòmic. I, també i encara, els CIE.