Comentarios al caso de la librería Europa

La sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos dictada el 5 de marzo de 2013 en el asunto Varela Geis contra España es un buen ejemplo del sistema europeo de protección de derechos humanos, sobre todo para quienes nos dedicamos al derecho penal y defendemos en el foro a nuestros clientes.

El sistema europeo de protección de los derechos humanos se desarrolla principalmente en el marco del Consejo de Europa desde el final de la Segunda Guerra Mundial, en el año 1949. 65 años después, en el Consejo de Europa están presentes 47 estados, casi todos los europeos.

El Consejo de Europa, en una de sus primeras decisiones, adoptó en Roma el Convenio europeo para la salvaguarda de los derechos humanos y las libertades fundamentales el 4 de noviembre de 1950, y que entró en vigor en 1953. Se trata del primer y principal tratado de protección de los derechos humanos en Europa. Todos los Estados miembros del Consejo de Europa son parte en el Convenio Europeo. El convenio fue ratificado por España el 4 de octubre de 1979, y publicado en el BOE del 10 de octubre.

El propio Convenio prevé un sistema jurisdiccional de control y supervisión de su cumplimiento: el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH). Ante el tribunal, los particulares pueden demandar a los los Estados por incumplimiento del Convenio. Entre los requisitos de admisibilidad que deben cumplir las demandas se encuentran el haber agotado los recursos en su propio país, el no haber sometido el caso a otra instancia internacional de investigación o arreglo, y el que la demanda se presente en los seis meses siguientes a la fecha de resolución definitiva en el ámbito interno.

Defensa de la comunicació presentada

Titulada "Aplicació indeguda de l'art. 520 de la LECrim als procediments administratius d'estrangeria: vulneració del dret de defensa"

I que ha estat recollida a les conclusions generals del Congrés, inclosa a la conclusió 4 de la segona ponència.

España infringe los arts. 5 y 7 del Convenio Europeo

En su Sentencia definitiva de la Gran Sala, dictada el 21 de octubre de 2013 en el caso Del Río Prada contra España (demanda n.º 42750/09), el Tribunal Europeo de Derechos Humanos falla, por quince votos contra dos, que ha habido vulneración del artículo 7 (no hay pena sin ley) del Convenio Europeo de Derechos Humanos; por unanimidad, que desde el 3 de julio de 2008, la privación de libertad de la demandante no es regular y vulnera el artículo 5 § 1 (derecho a la libertad y a la seguridad) ; y por dieciséis votos contra uno, que corresponde al Estado demandado garantizar la puesta en libertad de la demandante en el plazo más breve posible.

Vulneració del dret de defensa

1. El cas de l'actuació de la Comissaria de l'aeroport d'El Prat en procediments de denegació d'entrada.

Amb sorpresa he llegit la resposta que la Comissaria del Lloc Fronterer d'El Prat ha enviat en forma de protocol d'actuació a la nostra Comissió d'Estrangeria el passat mes de setembre. La resposta oficial es realitza a diverses queixes de col·legiats canalitzades a través de la comissió i que es pot llegir a la seva àrea web. El gruix d'aquestes queixes dels advocats es refereix a la impossibilitat d'entrevistar-se amb el client de forma reservada i prèvia al tràmit d'audiència oral en els expedients de denegació d'entrada. La denegació d'entrada és un supòsit regulat en Els arts. 26 i 60 de la LO 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. L'art. 26 estableix expressament el dret a assistència lletrada en aquests casos.

La resposta de la Comissaria consisteix en el següent:
«Una vegada que es persona en aquestes dependències el lletrat designat, (i l'intèrpret si fos necessari), es dóna compliment al tràmit d'audiència, informant al passatger novament dels fets motivadors de la seva denegació d'entrada, mitjançant lectura de l'informe proposta del funcionari actuant, incoació de l'expedient administratiu de denegació d'entrada, causa legal de la seva denegació d'entrada, els drets que li assisteixen, i que l'efecte que pot comportar la resolució d'aquest expedient és el retorn al país d'origen, al país del que és nacional o a un tercer país que accepti la seva entrada.
L'esmentat informe és signat pel passatger juntament amb el lletrat i l'intèrpret. En tot moment es posa a disposició del lletrat i del passatger els documents referits, a més de fer‐li els aclariments que precisin, durant aquest acte, el lletrat i el passatger poden parlar, preguntar, sol∙licitar que es faci algun tipus de gestió, etc... El següent pas és la presentació d'al∙legacions per part del passatger, en les quals el lletrat li assessora en tot moment i després aquest últim pot manifestar el que desitgi.
Una vegada acabades aquestes al∙legacions, el Cap de Servei del Lloc Fronterer resol sobre la base de tot l'expedient la denegació o l'autorització d'entrada al país.
Una vegada acabat el tràmit el lletrat s'entrevista tot sol amb el passatger.»

Per tant, en el contingut de l'assistència lletrada al detingut en dependències policials de la Comissaria del Lloc Fronterer d'El Prat no es considera l'entrevista entre advocat i client, reservada i prèvia al tràmit d'audiència com una possibilitat. La Comissaria defensa que lletrat i passatger poden parlar lliurement entre si durant l'audiència encara que, per això, no de forma reservada, sinó en presència dels funcionaris policials. Una vegada verificat el tràmit, llavors sí existeix la possibilitat d'entrevista reservada entre tots dos.

Aquesta situació em provoca diverses interrogants sobre el contingut i la naturalesa jurídica de la defensa lletrada en comissaria a estrangers detinguts amb ocasió de procediments administratius, tals com els de denegació d'entrada. Aquest post tracta de resoldre-les.